Màgica. Hipnòtica. Pocs són els adjectius per una peli que es un estat d'ànim en si mateixa. Poques m'havien conmogut tant. Connecta totalment amb les noves sensibilitats d'una societat on tenim molt a prop qualsevol cultura, i tenim una xarxa amb multitud de dades, però tot i així en sabem molt poc de nosaltres, i encara menys dels altres.
Ens va redescobrir un Bill Murray que -a part de ser un dels herois de la meva infància- que gairebé s'interpretava a si mateix, un actor en l'ocàs de la seva carrera i una increible Scarlett Johanson que era segurament la pròpia Coppola en els seus interminables viatges amb l'Spike Jonze que la deixava a la seva sort en hotels extranys.
És potser la historia de amor que connecta directament amb la meva generació. Conté un llenguatge simbòlic propi on les llums de la ciutat parlen i ens diuen coses sobre nosaltres i la nostra soletat a un món hiperpoblat.
A lost in Translation fins i tot els silencis signifiquen coses. Ens trobem a la última escena amb un murmuri que no diu res i no s'escolta però ens parla de la incomunicació entre les persones i lo difícil que es trobar algú. No us perdeu la millor última escena de la història del cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada