Lars Trier, és boig?

Van Gogh segurament ho era, i Picasso, i Dalí... Molts altres creadors absoluts de l'història de l'art també. Lars Trier es troba, clarament, dintre d'aquesta categoria de personatges i el seu últim film és una mostra magna de la seva capacitat per plasmar amb originalitat un tema cinematogràficament esgotat: el satanisme. El dolor per la pèrdua d'un fill, el sexe malsà (o no), la validesa relativa de moltes de

les teràpies psicològiques, la misogínia, els límits de l'amor i la dependència són alguns dels ingredients que analitza, amb precisió quirúrgica, la seva última pel·lícula: "Antichrist". Va passar pel festival de Cannes amb pol·lèmica, i en moltes crítiques i comentaris sobre la pel·lícula es planteja la salut mental del director, però el cert és que no és la seva proposta més radical. Qui hagi seguit la seva trilogia sobre Europa ("Els elements del crim", "Epidemic" i "Europa"); o hagi patit les bufetades emocionals de "Trencant les ones" i "Ballant en la foscor"; o s'hagi trencat el cap amb pel·lícules conceptuals com "Els idiotes" o "Dogville"; sabrà veure en "Antichrist" una volta de rosca més en la carrera creativa d'un dels personatges més extravagants i fascinants de la història del cinema.